La MEVA interpretació

00:13 hores.
96'5% escrutat. 169, 154, 10, 6 i grup mixt.
Me'n vaig a dormir. Abans, però valoro personalment el que penso del dia polític d'avui.

M'ha agradat...
-veure com el PP no és el que alguns fanàtics es pensaven que seria;
-acabar sense cap majoria absoluta de cap partit polític (de la majoria absoluta a la dictadura, només mig pas);
-llegir el % de participació dels ciutadans i cuitadanes que s'ha acostat a les urnes per dir el seu parer;
-saber que un partit nacionalista català podrà tenir un pes força interessant a Madrid;
pensar que Ciutadans ha de callar (ja sigui en català o en castellà) perquè no han estat res;

No m'ha agradat...
-el relfex de la bipolarització PSOE-PP que ens han fet menjar durant la campanya electoral;
-la pèrdua de representació política de la majoria de partits minoritaris com a conseqüència de la idea anterior;
-haver de tornar a sentir de tots els partits polítics que "som els millors", "hem guanyat" i bla, bla, bla... i que cap (excepte en Llamazares) accepta errors que hagi pogut tenir;
-veure que el meu vot pugui interpretar-se de manera errònia (si algú vol saber perquè jo he votat això, que busquin mecanismes per preguntar-m'ho i no suposin que jo...)
-observar que molts dels catalans més catalanistes, fervorosos defensors de la pàtria catalana, han perdut en favor de els socialistes-dependents de Madrid.

I el que m'agradaria...
1. que els socialistes catalans agafessin els seus 20 escons i fessin grup propi. SI NO DEPENEN DE MADRID QUE DEMOSTRIN, NO?Toma moreno!

2. que els socialistes espanyols pactessin amb CIU per a la investidura, tot i que em digueu que això no passarà... (QUE TOTA ESPNYA VEIÉS QUE CATALUNYA TÉ UN CERT PODER a l'hora de decidir qui governa Espanya seria la millor entrada per començar a deixar clar qui som).

3. que en Rajoy continui essent el cap de llista de PP (és el MILLOR FAVOR que ens poden fer!)

4. que, quan s'hagués de demostrar alguna cosa a Madrid i a les espanyes, els partits polítics catalans es deixessin, d'una punyetera vegada, de tonteries i de tirar-se els plats pel cap i, que ajuntessin posicions per a fer valer Catalunya per sobre de tot. Perquè mentre a casa no lluitem tots pel mateix objectiu, a fora no pararan d'enriure's de nosaltres i de fer-nos servir com a moneda de canvi per allò que vulguin...

I, per últim, m'agradaria que més tard o més d'hora pogués fer aquest mateix escrit parlant, en els mateixos termes, de les eleccions generals de l'estat català.

Així, doncs... Bona nit i bona setmana!

Els 32 del dia 9

Després de llegir el post publicat al blog d'en Ferran, m'he sentit moralment obligat a fer públic, el nom dels 32 partits polítics, que es presenten a les eleccions del 9 de març (amb els corresponents vincles a les sevs pàgines web). Doncs, sí. Em veig amb l'obligació moral de fer-vos saber (encara que sigueu molts o pocs els que ho llegiu) que la realitat política española és força més diversa que el que ens intenten fer veure.

He de dir que, després d'ordenar-los i d'entrar en les pàgines web d'alguns d'ells:
M'ha sorprès POSITIVAMENT: observar la diversitat d'opinions i projectes polítics i comprovar que la realitat de tot el món polític español no es redueix a un cara a cara entre "ZP i Mari-ANO". I m'ha sorprès NEGATIVAMENT: llegir alguns noms que imaginava oblidats en el passat, la manca de respecte en alguns dels programes o publicitats polítiques, el qüestionable tarannà democràtic d'alguns d'aquest partits i la manca d'informació sobre l'existència de tots ells.

Aquests són els 32 partits polítics per ordre alfabètic:

1. Alianza Nacional

2. Alternativa Española

3. Alternativa motor y deportes

4. Ciudadanos en blanco

5. Ciutadans - Partido de la ciudadania

6. Convergència i Unió

7. Democracia nacional

8. Els Verds - L'alternativa ecologista

9. Els Verds - Los Verdes

10. Escons insubmisos

11. Esquerra Republicana de Catalunya

12. España 2000

13. Falange auténtica
14. Falange española de las J.O.N.S.

15. Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa

16. Izquierda republicana - Partit republicà d'esquerra

17. Lluita internacionalista

18. Partido antitaurino contra el maltrato animal

19. Partido comunista del pueblo de Catalunya

20. Partido de las libertades civiles

21. Partido de los pensionistas en acción

22. Partido Popular

23. Partit carlí de Catalunya

24. Partit dels Socialistes de Catalunya

25. Partit família i vida

26. Partit Humanista de Catalunya

27. Partit obrer socialista internacionalista

28. Partit per Catalunya

29. Partit republicà català

30. Por un mundo más justo

31. Solidaridad y autogestión internacionalista

32. Unión Progreso y Democracia

I jo el 9 de març, aniré a votar.

No pas perquè m'importi Espanya... sinó, senzillament, perquè considero que NO FER-HO és un gran manca de respecte a la gent que ha lluitat per aconseguir aquesta possibilitat democràtica...

En qüestió de menors... SOM TOTS!!!

L'Emilio Calatayud és un jutge de menors de Granada exemplar en les seves paraules i en les seves condenes. Una filosofia concreta, una manera d'entendre la vida que, si més no, hauriem d'escoltar pares, mares, educadors, i aquells que creiem que la responsabilitat dels infants és de TOTS i cadascun dels membres de la societat

"Mi mayor satisfacción es que ahora estén aquí, sentados a mi lado, rehabilitados, contentos con sus nuevas vidas. ¿Cuándo un juez se encuentra así, amigablemente, como yo hoy, con tres de sus antiguos condenados?». Potser això ja ho diu tot, però encara que siguin dos videos de 10 minuts de durada cada un: Dediqueu-li el temps que s'ho val!!! (Molt més que tots els anuncis que veuràs enmig de qualsevol de les sèries que segueixes o de les pel·lícules que veus....)

Quan els estels són massa joves...

He pensat en tu cada dia, des del moment que la Laura va trucar-me al mòbil.

Fins i tot, quan la nit d'abans d'ahir tornavem de Mollet, vaig estar a punt de proposar-li a la Meri que passés amb el cotxe per allà. Eren els voltants de la mateixa hora, una setmana justa més tard.

Sorprenentment, aquesta nit he somiat amb tu.

Veiem junts des de la distància l'esdevenir d'un dia qualsevol. T'esforçaves en acostar-te a la gent per parlar-los-hi i no podies. Te m'abraçaves i em deies: "¡Es una mierda, Kudina!". I ploraves.

Des de la impotència, t'intentava consolar, mentre recolzaves la teva cara sobre la meva espatlla, i, sense saber què dir-te ni saber que sentir, a mi també se'm negaven els ulls...

Després d'haver compartir tardes de dissabte plenes de jocs, bromes, dinàmiques, xerrades i alguna sortida, una mica de mi es va quedar en tu, com passa amb tots els educadors que estimem, i una mica de tu es va quedar en mi, com li passa a tothom qui es deixa estimar. I, és per això que, de totes les espurmes que provoca el teu estel n'hi ha algunes que no cremen des d'allà dalt, sinó que cremen dins del meu cor.

El pare i el fill

Aquesta és la història d'un pare australià que cada any realitzava una prova atlètica anomenada IRONMAN TRIATHLON, el desig més gran del qual era poder-la realitzar amb el seu fill, paralític cerebral des del dia del seu naixement

La IRONMAN TRIATHLONés una de les proves atlétiques més dures que existeixen: consisteix en NEDAR 4 km a través d'un llac o mar, recórrer 180 km en BICICLETA i CORRER una marató de 42'5 km... Sense cap tipus de descans. Els campions del món acostumen a realitzar la prova amb unes 8 hores i 15 minuts de temps...

Amb 60 anys, el pare va apuntar-se a la prova i també va apuntar al seu fill per realitzar-la conjuntament i d'aquesta manera complir el seu gren desig.

No tinc paraules, les imatges deixen pas a l'emoció...

PD: Gràcies Òscar per fer-nos arribar aquest regal de la vida!

Tornem-hi... amb 5 temes!

Acabades les vacances de Nadal i després de la primera setmana de feina us deixo un petit tast dels que seran els propers posts del meu blog. Tinc moltes coses a dir, moltes ganes de fer-ho... però menys temps del que m'agradaria per poder-m'hi dedicar. No obstant, deixant-ho escric intento aconseguir per una banda fer-vos entrar ganes de llegir-los i, per una altra, obligar-me a haver-ho de fer. Bentornats tots!

· CAP d'ANY als ALPS AUSTRÍACS (Innsbruck) en plena nevada.
Aquest cap d'any, la Meri i jo, vam optar per fer-lo diferent als darrers: en parella i perduts en un dels poblets dels alps austríacs, en una de les habitacions (zimmer frei) d'una casa particular on la Senyora Helga només parlava l'alemany. En parlaré!

· PATGE REÏAL a l'HOSPITAL

Des de l'any passat, a la Nit de Reis fem possible que alguns nens i nenes puguin veure, en persona, el Rei Melcior i el seu patge a casa seva. Aquest any, a més, hem tingut la sort d'anar a l'Hospital de Mataró com a pallassos, durant la tarda del dia 5, acompanyant al Patge Reïal per recollir les cartes dels nens i nenes i per visitar algunes plantes d'adults. Una experiència sensacional. En parlaré.

· 20 anys d'història de la CAMPANYA MÀ OBERTA
A Mataró des de fa 20 anys hi ha qui opta per dedicar un dia de les seves vancances de Nadal a recollir ampolles de cava buides per vendre-les i aconseguir diners per millorar la realitat del Quart món de Mataró. Aquest any més de 400 voluntaris i cel·lebració dels 20 anys d'història. En parlaré!

· PREMI BLOG SOLIDARI
Arriba, de la mà d'en Puji, el premi BLOG SOLIDARI per aquest blog. M'omple d'orgull i vull explicar el per què. A més també em toca donar el premi a algun altre blog concret. En parlaré!

· FILOSOFIA a 2n de BATXILLERAT
Aquest any, he començat a donar classe de Filosofia 2n de Batxillerat: Plató, Descartes, Hume, Nietzsche i Stuart Mill, entre d'altres, són els meus companys durant 6 hores a la setmana. Això m'obliga a dedicar-hi moltes hores i moltes menys al blog. En parlaré!

PD: Incloc un blog nou en la meva llista: MISTICA DE CRISTALL. És un blog diferent. En Piui hi expressa sentiments, però, de moment, ningú hi pot escriure comentaris. Busco moments per a poder-lo llegir. Endavant Piui!!!

MOLT BON NADAL, companys!

"Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora".

I nosaltres, sabem llegir els senyals en el nostre segle XXI?

QUE CADA NIT SIGUI LA NIT MÉS BELLA,
QUE AQUEST ANY NOU PORTI PAU A TOT EL MÓN,
QUE CADA NEN NEIXI SOTA UNA ESTRELLA...
ÉS UN DESIG I EL VOLEM PER TOTHOM!

Molt BON NADAL A TOTS I TOTES!

Jo també hi era

El dia abans vaig poder-me comprar la samarreta del Català emprenyat i vaig desperar-me al matí amb la seguretat de posar-me-la des del moment en que em llevés. Ja vaig anar a comprar a la Plaça de Cuba amb ella i alguns botiguers em van demostrar la simpatia per aquell tros de roba. "És que ja n'hi ha prou amb el que ens estan fent". Cada cop era més clar que aquella tarda havia de ser allà al mig. La Meri no va voler venir perquè tenia altres coses a fer i vaig optar per anar-hi sol. En aquell moment, el meu lloc era ser allà." Si no trobo a ningú ja em sentiré acompanyat pel sentiment".

Un cop allà vaig trobar-me amb 4 mestres de l'escola i 750.000 persones més ( o 250.000, o 3.000, o 500 o...). Vam avançar bastant més aviat que en Puji i companyia i vam començar a entonar càntics en favor de Catalunya com a nació ben aviat. Estem emprenyats, Som una nació, El cant dels segadors, Independència i No volem ser van ser els càntics més cridats. Evidentment eren crits a favor de la sobirania de Catalunya. Una realitat diferent a la que comenta en Puji.

Però que algú es pensava que no? N'estem fins als collons que ens prenguin el pèl de mil maneres diferents i ara s'escandalitzen perquè cridavem que volem ser una nació? En quin cony de realitat viuen aquests que s'escandalitzen!

Feu-ne la lectura que volgueu, digueu que era una manifestació polititzada per alguns partits, digueu que erem 4 gats, digueu que érem "los separatistas de siempre".. Digueu allò que us doni la gana, però Catalunya comença a moure's. D'esquerres i de dretes. Cansats d'això o farts d'allò. Sols i en família. Amb ganes de sentir i amb sentiments per actuar. Grans i petits. De Barcelona i de les comarques. Poc o molt, però Catalunya comença a despertar-se de 30 anys de transició per ser alguna cosa més que una regió d'un país mediocre. I Catalunya es desperta perquè la gent es desperta.

Per tant, estimats Senyors que s'escandalitzen, que se n'enriuen o que no volen fer cas de res:

Quan el poble parla, els polítics CALLEN I ESCOLTEN! (per cert President, vagi a cagar!)

"Aquesta terra és nostra terra

des del Segura al Roselló,

des del riu Cinca al port de Maó

Tot això és nostre. Sí senyor!"

Indescriptible

Plovia. Un xàfec italià d'estiu. Vam aprofitar per fer cua, sota l'aigua, per pujar les escales que duien al capdamunt. "Hi haurà menys gent si continua plovent" vam comentar. Cert. N'hi havia menys. Però igualment n'hi havia. L'aigua, a més, allargava l'espera. Desitjavem que valgués la pena aigualir-nos abans de dinar.

Al cap d'uns 40 minuts de fila índia sobre les llombardes florentines, vam poder començar el viatge que ens duria a les entranyes de l'arquitectura del Quatrocento italià de la mà de Brunelleschi. Després de pagar rigorosament el manteniment d'aquella obra d'art, la nostra mirada va contemplar, durant uns segons, la nau central de la inmensa catedral mentre les nostres passes ens dirigien als graons que ens durien a més de cent metres d'alçada endinsant-nos, sense abans saber-ho, a l'esquelet de la cúpula.

En arribar al darrer graó de l'eterna escala de cargol, es va obrir davant nostre un gran buit que protegia el creuer de Santa Maria. En el moment que vam entrar a la balconada que dóna la volta a la base de la cúpula vaig expressar en veu alta els meus sentiments. "La mare que em va parir... Ostia...". Els meus ulls van haver d'assumir amb pocs segons la visió de les enormes pintures que envolcallaven l'interior de la cúpula, la immensa llargària de la nau principal i la gran alçada d'aquelles columnes que sostenien tot l'espai sagrat. No m'havia imaginat aquella visió perquè veritablement no sabia el que m'esperava. Enamorat de l'art com sóc, veia una obra de dimensions descomunals i d'una bellesa indescriptible. "Es increïble...". Vaig agafar-me ràpidament a la barana que donava al buit perquè les cames em van tremolar i vaig tenir una lleu sensació d'ansietat. Fins i tot em va semblar que el ritme del meu cor va augmentar en breus moments. "Tinc una sensació estranya" vaig comentar a la Meri i en Gustavo, que van acompanyar el moment amb comentaris de tranquilitat. Agafat a la barana vaig arrosegar els peus pel terra durant unes pases essent conscient que mai he tingut vertigent ni pateixo de cap por a les alçades. "Collons, que raro. Em sento estrany...". Tenia aquella mateixa sensació de nus i pessigolleix a la panxa quan un se sent amb les ganes prèvies de plorar. I vaig recordar que hores abans, també vaig sentir un pessigolleix a la panxa, aquell amb menys intensitat, quan vaig entrar a la sala de l'Academia vigilada per un David majestuós de cinc metres d'alçada i vaig comentar que em deixessin admirar-lo amb tranquilitat.

Caminant per la balconada de la catedral de la Fiore, vaig ser conscient que allò no m'havia pasat mai. Que em sentia estrany i que no coneixia aquella reacció del meu cos. No obstant, al cap d'uns minuts la sensació va desapareixer i vaig continuar la pujada fins a la llanterna de la cúpula.

Des d'aquell dia, no vaig pensar més en aquella reacció del meu cos fins que fa poc vaig sentir algú parlar sobre un anunci de TV que parlava sobre el Síndrome de Stendhal...

PD: Tots els setiments expressats en aquest post són reals i verídics i es refereixen al matí d'agost que aquest estiu vam destinar a visitar Florencia enmig de la ruta Toscana-Tirol que vam fer en Gustavo, la Meri i jo.

El regal

Ja tornem a ser-hi! Nou bloc!

Des del dia que vaig dir que faria un canvi de look al blog han passat força coses: ens han tornat a enganyar amb el tema dels trens, s'ha descobert l'escàndol de l'Arca de Zoe, els catalans estem una mica més emprenyats amb les relacions amb Madriz, les Tres Bessones s'han fet sòcies del Barça tot i l'emprenyament d'alguns, en Zapatero ha defensat l'Aznar amb el Rei fent callar pel mig, l'AVE ja ha arribat a Barcelona (juuuuuaaaaaaas!!!!)... i ja ha passat de llarg el dia 7 de novembre, cosa que vol dir: un més al sac!

Sabent això, la vostra educació us portaria a dir: "Felicitats, maco! Tu, rai que ets jove! Collons, que bé que els portes! Però si 31 no són res!" I per descomptat la pregunta, diguem-li, consumista: "Ja t'han regalat força coses?" Doncs jo (que de consumista en soc ben poc) us contestaria: "UN i ha caigut del cel". Però és que no és UN... és EL regal! N'hi mho esperava, n'hi ho somiava. Cada vegada que les veia els ulls em feien pampellugues, em brillaven, però era més que conscient que, de moment, no la podria tenir. "Ara, impossible. A la llarga ja farem calaix. Ni demanar-la per Reis que és molt cara. Quan ens toqui un pèssic de la 6/49..." Futurs i llunyans intents d'esperances.

Però tots els astres del sistema solar es van alinear perquè fos possible. I la nit del 7 de novembre...

Va caure la D-40! Garrativat, corprès i esmaperdut vaig quedar davant de tals belleses!!! (l'altre era la meva dona ;).

Els astres del sistema solar que van colaborar en que aquesta alineació (que he de dir que aquest era consumista) van fer possible un petit gran somni! Gràcies a tooots ells!!!!

PD: A partir d'ara faré millors fotos que les d'en Puji!! Jeje...