Monday, February 18, 2008

Quan els estels són massa joves...

He pensat en tu cada dia, des del moment que la Laura va trucar-me al mòbil.
Fins i tot, quan la nit d'abans d'ahir tornavem de Mollet, vaig estar a punt de proposar-li a la Meri que passés amb el cotxe per allà. Eren els voltants de la mateixa hora, una setmana justa més tard.

Sorprenentment, aquesta nit he somiat amb tu.
Veiem junts des de la distància l'esdevenir d'un dia qualsevol. T'esforçaves en acostar-te a la gent per parlar-los-hi i no podies. Te m'abraçaves i em deies: "¡Es una mierda, Kudina!". I ploraves.
Des de la impotència, t'intentava consolar, mentre recolzaves la teva cara sobre la meva espatlla, i, sense saber què dir-te ni saber que sentir, a mi també se'm negaven els ulls...

Després d'haver compartir tardes de dissabte plenes de jocs, bromes, dinàmiques, xerrades i alguna sortida, una mica de mi es va quedar en tu, com passa amb tots els educadors que estimem, i una mica de tu es va quedar en mi, com li passa a tothom qui es deixa estimar. I, és per això que, de totes les espurmes que provoca el teu estel n'hi ha algunes que no cremen des d'allà dalt, sinó que cremen dins del meu cor.


No comments:

Post a Comment