Wednesday, February 27, 2008

En qüestió de menors... SOM TOTS!!!

L'Emilio Calatayud és un jutge de menors de Granada exemplar en les seves paraules i en les seves condenes. Una filosofia concreta, una manera d'entendre la vida que, si més no, hauriem d'escoltar pares, mares, educadors, i aquells que creiem que la responsabilitat dels infants és de TOTS i cadascun dels membres de la societat

"Mi mayor satisfacción es que ahora estén aquí, sentados a mi lado, rehabilitados, contentos con sus nuevas vidas. ¿Cuándo un juez se encuentra así, amigablemente, como yo hoy, con tres de sus antiguos condenados?». Potser això ja ho diu tot, però encara que siguin dos videos de 10 minuts de durada cada un: Dediqueu-li el temps que s'ho val!!! (Molt més que tots els anuncis que veuràs enmig de qualsevol de les sèries que segueixes o de les pel·lícules que veus....)




Monday, February 18, 2008

Quan els estels són massa joves...

He pensat en tu cada dia, des del moment que la Laura va trucar-me al mòbil.
Fins i tot, quan la nit d'abans d'ahir tornavem de Mollet, vaig estar a punt de proposar-li a la Meri que passés amb el cotxe per allà. Eren els voltants de la mateixa hora, una setmana justa més tard.

Sorprenentment, aquesta nit he somiat amb tu.
Veiem junts des de la distància l'esdevenir d'un dia qualsevol. T'esforçaves en acostar-te a la gent per parlar-los-hi i no podies. Te m'abraçaves i em deies: "¡Es una mierda, Kudina!". I ploraves.
Des de la impotència, t'intentava consolar, mentre recolzaves la teva cara sobre la meva espatlla, i, sense saber què dir-te ni saber que sentir, a mi també se'm negaven els ulls...

Després d'haver compartir tardes de dissabte plenes de jocs, bromes, dinàmiques, xerrades i alguna sortida, una mica de mi es va quedar en tu, com passa amb tots els educadors que estimem, i una mica de tu es va quedar en mi, com li passa a tothom qui es deixa estimar. I, és per això que, de totes les espurmes que provoca el teu estel n'hi ha algunes que no cremen des d'allà dalt, sinó que cremen dins del meu cor.


Wednesday, February 13, 2008

El pare i el fill

Aquesta és la història d'un pare australià que cada any realitzava una prova atlètica anomenada IRONMAN TRIATHLON, el desig més gran del qual era poder-la realitzar amb el seu fill, paralític cerebral des del dia del seu naixement
La IRONMAN TRIATHLONés una de les proves atlétiques més dures que existeixen: consisteix en NEDAR 4 km a través d'un llac o mar, recórrer 180 km en BICICLETA i CORRER una marató de 42'5 km... Sense cap tipus de descans. Els campions del món acostumen a realitzar la prova amb unes 8 hores i 15 minuts de temps...
Amb 60 anys, el pare va apuntar-se a la prova i també va apuntar al seu fill per realitzar-la conjuntament i d'aquesta manera complir el seu gren desig.
No tinc paraules, les imatges deixen pas a l'emoció...

PD: Gràcies Òscar per fer-nos arribar aquest regal de la vida!